Posteado por: Juventudes Carlistas | abril 23, 2009

L´HERENCIA AMAGADA DEL CARLISME

monserrat

Arnau de Trevillac

Qui no sap ara qui van ser els carlins? Tothom sap o es pensa saber, que van ser una trepa de malànimes que es cobrien amb una boina vermella i que, inspirats en un llibre pervers –El liberalismo es pecado, d’un tal mossèn Fèlix Sardà i Salvany-, havien intentat fer desaparèixer el ferrocarril i el telègraf, i tornar a imposar la Inquisició. Per tal de poder assolir els seus sinistres objectius, aquella colla de trabucaires es van dedicar a cometre assassinats, extorsions i tota mena de malifetes, i per si això no fos prou –que Déu n’hi do!- encara havien de fer, a més, la Guerra Civil (1936-39) al costat dels franquistes. Però com que les coses mai no són o almenys no ben bé del tot, allò que semblen ser de primer antuvi, doncs resulta que d’aquesta tèrbola història ens en podrien haver amagat alguns detalls.

Els carlins van provocar, efectivament, tres sagnants guerres civils: la Primera Guerra carlina o guerra dels Set Anys (1833-40), la Segona, dita també dels Matiners (1846-49), i la Tercera o tercera carlinada (1872-76). A les seves files hi va haver de tot, des de personatges com el comte d’Espanya fins a militars d’un comportament impecable, com ara el general Tomás de Zumalacárregui. L’exseminarista català Ramon Cabrera va ser també un bon general, però l’afusellament de la seva mare per part dels liberals l’havia de convertir en un home venjatiu i cruel, que es va guanyar amb tots els mèrits del món el sobrenom o malnom que la història li ha atorgat. Tampoc la seva fi no va ser com la del seu company d’armes basc, ja que metre que aquest darrer va morir com a conseqüència d’una ferida rebuda en combat, el Tigre del Maestrat va preferir pactar amb qui havia de pactar i casar-se amb una rica pubilla anglesa, per poder-se retirar amb les espatlles ben cobertes. Un bon nombre de militar carlins van haver de fer finalment com ell, pactar, però no tots ho van fer. Entre aquests darrers, i per citar només un exemples, el del capità Ramon Vidal i Mas, que en oferir-li els seus captors el pacte els va respondre: “La sang dels meus companys, jo no me la beuré”; no cal dir que va morir afusellat.

El primer referent del carlisme és la promulgació dels decrets de Nova Planta (1716). És a dir, allò que va succeir a Espanya quan algú va decidir que el millor –se suposa que per a ell i uns quants- era assimilar-ho tot a Castella. Com que aquest algú era el rei Felip V i havia guanyat la guerra de Successió (1705-14), doncs dit i fet. Des d’aleshores ençà i per obra i gràcia dels esmentats decrets, Aragó, Catalunya, les Balears i València passaren a convertir-se en mers apèndixs de Castella. I no hi va fer res que aquí i a partir d’aquell moment, la gent comencessin a dir-ne, de la comuna –la comuna on un hom va a fer les seves necessitats fisiològiques- can Felip. Els defensors del nou ordre es van aplicar d’allò més en implantar-lo i, per tal d’atreure’s les classes dirigents de les nacions assimilades, els hi van obrir els mercats de les colònies d’ultramar; privatius fins aleshores de Castella-Lleó. El centralisme borbònic, a partir ja de Carles III, va aportar una nova prosperitat econòmica al país i, alhora, allò que s’havia de convertir en aquella actitud de la que Àngel Guimerà se n’havia de plànyer amb dolgudes paraules: ”Catalunya, dolça mare, no et sento els glatits del cor. Qui t’ha vist i qui et veu ara! Un temps lluitant per l’honor; avui, amb fang a la cara, cercant només grapats d’or!” Però no tothom s’hi va vendre, a l’or fàcil d’allò que se’n va dir fer les Amèriques, ja que també hi va haver gent que -arruïnada o no- va romandre fidel a la seva terra, a la seva identitat i als seus principis.

Un altre dia, un altre rei va decidir promulgar la Pragmàtica Sanció (1830), és a dir, una llei que venia a derogar la llei sàlica, segons la qual les dones no podien heretar directament la corona. Aquesta llei s’havia seguit sempre d’una manera escrupulosa a l’antiga Corona d’Aragó, però no així a Castella –en això més progressista-, que en el passat ja havien tingut una reina, Isabel I la Catòlica. Però com que durant el regnat d’aquest altre rei, Ferran VII el Desitjat, havien passat moltes coses, no seria just culpar, només, del que havia de venir al plet dinàstic. Mitja Espanya, incloent-hi també mitja Castella, ja que de fet el primer crit de Vista Carles V! es va llançar a Talavera de la Reina -que ja és coincidència-, es va revoltar contra el testament del Desitjat. Els uns defensaven els drets d’Isabel II, filla i hereua del rei difunt, mentre que els altres, els revoltats, defensaven els de l’infant Carles (V) Maria Isidre –que d’aquí els ve el nom de carlins-. Havia nascut, doncs, i d’una manera oficial, el carlisme; que mai no havia d’oblidar el seu primer referent. Marià Vayreda, a Records de la darrera carlinada (1898), justificava així la seva adscripció a la causa: “…era una nota aguda que ressonava com un toc de corneta en mig d’aquell estat de postració i d’enviliment en que la corrent centralista i castellanitzadora ens havia enllotat, arribant-nos a fer perdre fins la noció del nostre propi ser i renegar de nostres passats.”

Però més que no pas en les conseqüències de la Nova Planta o bé en la Pragmàtica Sanció –tot i que també, naturalmet-, els antecedents més immediats del carlisme s’haurien de buscar en els enfrontaments que d’ençà del retorn de Ferran VII a Espanya, un cop acabada la Guerra del Francès (1808-14), i fins a la seva mort (1833) és van anar produint. A grans trets, allò que es dilucidà aquí fou la supervivència dels valors i privilegis de l’Antic Règim o la implantació i consolidació d’un nou ordre; és a dir, absolutistes contra liberals. Però tot i ser també així, no va ser només així, ja que en la confrontació hi havia ben present una forta càrrega de lluita social. De manera que quan Manuel María González, un modest administrador de correus de Talavera de la Reina, va llançar el seu crit de Visca Carles V!, els odis, les tensions i les frustracions acumulades van esclatar. Emma Fernández del Pino, en el pròleg que va fer a Carlismo y música celestial (1978), de Francisco J. Larrainzar, ens fa aquesta refexió: “Lo que supuso la desamortización está bastante claro. El pueblo se levantó porque estava amenazada su condición de pueblo y de pueblo libre, y porque el ser libre consistía mantener un sistema de vida en libertad donde todos participaran de las decisiones que les incumbían a todos y donde la economía se apoyaba en esas decisiones. Todo esto podía suponer un freno para el ya naciente capitalismo, en muchos casos una barrera infranqueable. Esta es la otra cara de la desamortización, la que se ha ido ocultando. Mientras que aparecía como una medida progresista, en realidad fue el origen de los latifundios y las especulaciones industriales que, a su vez, colaboraron y sostuvieron, decididamente, la dictadura del general Franco, ya en este siglo.” Karl Marx, molt abans, ja havia escrit -al New York Daily Tribune (1854)-: “El carlisme no és només un pur moviment dinàstic, com s’afanyen a dir i mentir els ben pagats historiadors liberals. És un moviment lliure i popular en defensa de tradicions molt més liberals i regionalistes que l’absorbent oficialisme liberal, ple de capsigranys que copiaven la Revolució Francesa. Els carlins defensaven les millors tradicions jurídiques espanyoles, les dels furs i les Corts legítimes que trepitjaren l’absolutisme monàrquic i l’absolutisme centralista de l’Estat liberal. Representava la pàtria gran com la suma de les pàtries locals, amb llurs pecularietats i tradicions pròpies (…) El tradicionalisme carlista tenia unes bases autènticament populars i nacionals: pagesos, baixa noblesa i clergat menut, en tant que el liberalisme estava representat en el militarisme (les noves classes comerciants i agiotistes), l’aristocràcia latifundista i els interessos secularitzats…”

La Tercera Guerra carlina –que va ser en la que Vayreda va participar- va acabar, no cal dir-ho, com havien acabat les dues anteriors, i de ben segur que pels mateixos motius. Segons Robert Vallverdú i Martí, en El tercer carlisme a Catalunya (1868-1875), publicat a El carlisme. Llums sobre un passat amagat (2006): “Els esdeveniments demostren, una vegada més, que vèncer un govern mitjantçant escamots, sense altres armes que les robades als enemics ni altres recursos econòmics que les contribucions imposades al poble, és pràcticament impossible. Malgrat comprendre la fogositat i l’esperit de sacrifici dels guerrillers i la seva valentia, guanyar la guerra era una empresa excessiva per les seves forces. Els carlins no foren vençúts militarment en lluita; la seva derrota fou comprovar com després de tres anys d’esforços i mantenir viva la flama del seu ideari, a excepció del País Basc i Navarra, la resta d’espanyols no els seguiren en la lluita..”

Tot i amb tot, les reivindicacions foralistes van continuar. En un suplement adjunt al número 151 de Lo crit de la pàtria, publicat en temps ja del pretendent Carles VII (1887-1909), s’hi poden llegir coses com ara les que segueixen: “La incorporación del Principado de Cataluña, lo mismo que la de los demás Estados del reino de Aragón, Mallorca y Valencia, a la corona de Castilla, es por vía de una unión federativa que le permite conservar su antigua naturaleza, así en leyes y privilegios como en territorio y gobierno (…) El rey de Castilla no puede ser reconocido por conde de Barcelona si antes no jura en las Cortes generales de Cataluña guardar y defender los fueros y privilegios del Principado (…) La recaudación y administración de tributos están al cargo de la diputación general de Cataluña (…) No hay quintas en Cataluña. Todos los habitantes son soldados de la patria y deben tomar las armas cuando aquélla se halle en peligro, ya sea por invasión extranjera, ya por verse amenazada en sus fueros y privilegios (…) En la administración de justicia todos los jueces y oidores de audiencia serán naturales del país (…) Los empleados y militares deben ser también del país…” I encara, més cap aquí, just, però molt just abans de l’adveniment de la II República, l’aleshores pretendent carlí, Jaume III (1909-31), va fer públic un manifest (23 d’abril del 1931): ”Si la voluntad popular, libremente expresada, se pronuncia a favor de la República, yo pediría a los monárquicos que colaboren en la obra inmensa que es construir la federación de la nueva España.” El poder és, en veritat, un acte de servei, que no un privilegi, però no tothom -ni tots els carlins tampoc- no ho entenien com ho va entendre Jaume III.

Instaurada la República, les diverses fraccions del carlisme s’agruparen en un sol i únic partit ultraconservador, la Comunión Tradicionalista. A La estafa sangrienta, un treball publicat a la revista El Federal (abril del 2006), se’ns explica així, aquesta gir inexplicable: “…el rey Don Jaime, que acepta en el famoso manifiesto la voluntad popular, fallece oportunamente, de un imprevisto infarto, en el siguiente mes de octubre. Ello facilita que con el nuevo titular dinástico, el octogenario Don Alfonso Carlos, de provada mentalidad reaccionaria, los anteriores intentos de entrada de elementos integristas y alfonsinos en el partido fructifiquen definitivamente (…) La conspiración para derribar la República, por cualquier medio, sería un hecho (…) Pero no es hasta el año siguiente que Fal declara sin disimulo alguno las verdaderas intenciones de aquella coalición integrista-alfonsina que controlaba el partido, al afirmar que cuando no es posible ejercer el derecho a través del parlamento, este debía expresarse por acciones extraparlamentarias, afirmación que se hacía ante una formación paramilitar –ya en 1932, sin esperar a conocer el verdadero rumbo de la República casi recién instaurada- de requetés uniformado.” Posteriorment, les intencions de Fal Conde es fan encara més paleses. Segons la mateixa font citada: “…en la (concentració) de Montserrat, noviembre de 1935, ante militantes uniformados Fal ratifica sus intenciones con total claridad: Si la revolución quiere llevarnos a la guerra, habrá guerra…I tal com era d’esperar hi va haver guerra, en la que els carlins hi van participar al costat –també com era d’esperar- del revoltats, però enquadrats, això sí, en unitats específiques: els terços de requetès. Franco, però, tan aviat com va poder els hi havia de mostrar, als carlins, el paper que els hi havia reservat: el 1937 va decretà la unificació entre Falange Española, la Comunión Tradicionalista i un grup minoritari castellà anomenat Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas, creant una mena de poti-poti polític que va fer batejar amb el nom de FET y de las JONS. En negar-se el propi Fal Conde i Xavier de Borbó Parma, hereu del pretendent Alfons Carles I (1931-36) -que havia mort a Viena per causa d’un accident de tràfic-, foren tots dos expulsats de l’Espanya nacional.

Després de la guerra vingué la pau, és clar, aquella llarga i tètrica nit que tothom –fins i tot el carlisme residual- va haver de passar com va poder. Tot i amb tot, encara hi havia defensors de la causa que no havien renunciat a llurs principis. Melcior o Melchor Ferrer, sens dubte que un dels grans historiadors del carlisme, es definia a si mateix –el 1946- amb aquestes paraules: “Por si los carlistas jóvenes no me conocen, debo presentarme. Nunca fui integrista, ni fui minimista, ni fui mellista, ni fui de la Unión Patriótica, ni fui cruzadista, ni fui ni soy de FET. Ni alfonsino ni juanista. Carlista soy, carlista desde mi mocedad a las órdenes de Carlos VII el Grande; carlista al servicio muy cerca del caballeroso Jaime III, carlista bajo el recto Alfonso Carlos, carlista en la disciplina del nobilísimo Príncipe Regente Don Javier de Borbón Parma.”

Mort Franco i reinstaurada la democràcia, en el marc de les celebracions dels actes de Montejurra de l’any 2006 i en l’acte concret d’homenatge que es va fer als excombatents de la Guerra Civil, el secretari general federal dels carlins, Evaristo Olcina, es va dirigir així als presents: “Aquí mismo hay veteranos de varios tercios, pues bien os voy a dar unos datos estremexedores de tan solo dos de tales unidades: el de Lácar tuvo más de mil muertos y centenares de heridos; el laureado de Montserrat, del que también hoy aquí nos honra con su presencia un voluntario, de un total de 1985 combatientes tuvo 319 muertos y 633 heridos, debiéndose reorganizar más de una vez a causa de tan importantes bajas. Nadie como los voluntarios carlistas. Pero también mártires, porque pese a tan descomunal sacrificio y a ser utilizados como insustituibles fuerzas de choque, quienes dirigían la sublevación los marginaron, los ignoraron y hasta los despreciaron porque, como carlistas, eran incompatibles con el capitalismo y el centralismo de quienes se habían hecho con el poder, y enemigos de la dictadura que se estaba implantano. Fueron víctimas, en defensa de sus propias creencias, de los intereses caciquiles de quienes siempre fueron sus enemigos.” I fins aquí, històricament parlant, només una objecció: el nombre de morts del terç català de Nostra Senyora de Montserrat no van ser en realitat 319, sinó 318; però és que ells hi compten també un seu company francès, de nom Pierre, que havia de morir poc després d’acabada la guerra lluitant a França, enquadrat a les files de la resistència –farcida d’excombatents republicans espanyols- contra els nazis. I això, que d’entrada podria semblar d’allò més contradictori, potser no en resulta tant si es para esment en que Xavier I de Borbó Parma (1936-77), acusat també de pertànyer a la resistència francesa, va ser fet presoner per la Gestapo, deportat i internat al camp de concentració de Dachau.


Vist tot plegat des d’ara, què ens en deu quedar, dels carlins i del carlisme? Quina ha estat, en realitat, la seva herència amagada? S’entén que al marge de les seves contradiccions i dels seus greus errors que, val a dir-ho, han estat molts i de molta consideració. Segons i com es miri, ara ja només ens en queda una cosa, però una cosa prou significativa potser, i més encara en els temps que ens ha tocat de viure: el seu codi. Perquè, equivocats o no, ells tenien un codi. Miguel de Unamuno es preguntava: ”¿Cuándo se estudiará con amor aquel desbordamiento popular que trascendía de toda forma? ¿Cuántas cosas cabían en los pliegues de aquel lema Dios, Patria y Rey…? Lo encasillaron y formularon y cristalizaron y hoy no se ve aquel empuje profundamente laico, democrático y popular, aquella protesta contra todo mandarinato, contra todo aristocratismo y centralización unificadora.” Es diu que per als antics cavallers aquell que guanyava un combat era, al cap i a la fi, el cavaller que no se’n sortia tacat. Però els antics cavallers, ja sé sap, a més a més de ser més aviat poc pràctics, sempre han estat absolutament passats de moda, i cada dia que passa ho estan més… On deu haver anat a parar, ara, aquell antic esperit que el carlisme, amb tots els seus defectes, equivocacions i desviacions -però també amb les seves virtuts i el seu immens sacrifici-, ens va intentar preservar i transmetre?

Anuncios

Categorías

A %d blogueros les gusta esto: